dimarts, 10 de desembre del 2013

Aprenem a observar!

Un dels objectius del nostre bloc era acostar-nos al tractament general de l’observació d’un ésser viu a una aula de primària, és a dir, treballar de quina manera  un mestre pot tractar L’OBSERVACIÓ D’UN ÉSSER VIU. Podíem observar qualsevol tipus d'ésser viu però abans havíem d’aprendre a mirar. Un treball d’observació pot generar curiositat i ser potent en qualsevol cicle de primària si el que volem és esbrinar alguna cosa sobre aquell ésser viu o  bé mirar per trobar resposta a les preguntes que ens genera.
Aquest treball ens ha apropat a la vida del petit ésser viu que hem observat, unes llavors de ruca. Ens ha permès posar-nos en el lloc del mestre que guia, que esbrina quin tipus de preguntes ens ajuden a anar més enllà del que veiem i de la descripció dels fets. A més, hem pogut fer nosaltres mateixes aquest procés de raonament, conversa,  descripció, observació, cura i evolució de les nostres idees respecte el que hem vist i experimentat.
Vam escollir la ruca perquè vam creure molt interessant veure l’evolució i canvi d'un ésser del món vegetal. Vam estar parlant i valorant totes les portes que se’ns obrien, però vam centrar-nos i vam trobar que la ruca és una planta que creix ràpid, la seva època és la tardor i per tant, era una opció diferent amb la flexibilitat suficient per estar a l’aula. Un cop tancada l’observació, la nostra perspectiva ha canviat, ja que no ha estat fàcil cuidar-la; a l’aula no va créixer tot el que nosaltres esperàvem i finalment va morir. Potser hauríem pogut escollir un altre tipus de planta, o haver-la cuidat en un espai més natural, però aquest petit entrebanc, molt habitual en aquest tipus d’experiències, ens ha fet veure i treballar d’una altra manera i també aprendre.
Paral·lelament al seguiment de la nostra ruca hem anat posant nom al que hem aconseguit i descobert amb aquesta observació.  L’objectiu d'aquesta pràctica era la construcció del model d’ésser viu. Rosa Maria Pujol i Mariona Espinet escriuen sobre construir el model d’ésser viu a l’escola infantil i primària i diuen que “aprende ciències pretén construir una manera de mirar o de situar-se davant dels fenòmens naturals, és a dir: una manera de fer, de pensar i actuar més poderosa. Parlem de modelització per identificar aquesta concepció de l'aprenentatge científic i de models per al conjunt d'idees que els configuren." 
Per tant, podem entendre que la construcció d’un model d’ésser viu es fa a partir de l’observació i de preguntes sobre el seu organisme: Com és per fora? Per què és així? Què fa i per què ho fa? Com és per dins? Sobre la seva interacció amb el medi: On viu? Com és el lloc on viu? Podria viure en un altre lloc?, Què hi fa? Què necessita?I sobre els canvis que pot experimentar: Canviarà? Creixerà? Quant temps passarà perquè canviï? Com era abans?A més, en el cas de model d’ésser viu complex entenem que és un sistema obert que intercanvia matèria de manera continuada, energia i informació amb el seu medi i que, a més, està condicionat per l’espai i el temps en què viu, és a dir condiciona i és condicionat pel seu MEDI o CONTEXT.


No podem construir aquest model a partir, únicament, de l’observació. Nosaltres, a base de pràctica i, partint també de totes les experiències que hem llegit i treballat, ens hem fet moltes preguntes i hem conversat entre nosaltres. La part més important d'aquest treball no són les conclusions a les que hem arribat sobre les ruques, sinó les preguntes i les converses que aquestes generen, base de tots els aprenentatges.  Però, quines són les bones preguntes? Els alumnes es poden fer moltes preguntes però no totes promouen l’activitat de buscar la resposta. Les preguntes tenen sentit a partir dels coneixements adquirits i el mestre ha de poder guiar i conduir l’exploració de cada resposta, perquè una bona pregunta convida a fer una millor observació, un nou experiment, etc.

Hem après, també, que una bona pregunta fa que els alumnes no només intentin trobar o elaborar una resposta, sinó que es facin més preguntes. Però, com  són les bones preguntes? El mestre ha de fer preguntes obertes i productives com per exemple: Com li explicaries a un amic què és? 

A nosaltres ens va costar molt arribar a formular-nos preguntes com aquestes. Ens quedàvem encallades en la resposta, ja que de moltes la desconeixíem o no ens feia pensar, sinó buscar. Vam tenir dubtes de si realment allò que més ens preocupava era que no es morís la ruca en comptes de preguntar-nos què significaven les petites observacions que fèiem. Podem dir que vam començar a aprendre a reformular tots aquells dubtes que ens venien al cap quan vèiem la ruca seca, blanca o petita. Les nostres converses van canviar de to, i el diàleg va aconseguir que treballéssim la temperatura, la humitat i moltes altres hipòtesis que vam anar elaborant. Que els alumnes arribin a la resposta exacta i concreta o a una explicació científica precisa no és tan important, ja que l’important no és arribar a memoritzar les característiques o condicions que necessita la planta per viure, escrites en un llibre, sinó que la pròpia experimentació i observació pot fer que comprenguem què necessita.
Tal com afirmen Neus Sanmartí i Mercè Izquierdo en el seu article “Fer ciència a través del llenguatge”[1] una de les principals finalitats de l’ensenyament és que siguin capaços de comunicar les seves idees i els seus coneixements. És per això que és molt important que els alumnes relacionin el “fer” i el “pensar” i és en aquest moment quan té importància la conversa, quan s’exposa i les idees entren en contradicció amb les dels companys, quan s’ha d’argumentar o explicar.. i genera COMPRENSIÓ i també aprenentatge.

Altrament, quan en l’àmbit de les ciències s’entra en aquest  procés de descobriment,  aprenentatge, i construcció de coneixement partint de l’observació, pot ser que les coses no surtin com esperem, sorgeixin imprevistos i això generi frustració. És important però, mantenir la motivació dels infants i també la dels mestres perquè els imprevistos són també ocasions per aprendre i dels quals en poden sorgir noves preguntes, descobriments i observacions. Les nostres ruques van morir al cap de dues setmanes d’observar-les i ens va costar tornar a encaminar el treball. Finalment, la conversa i el diàleg entre nosaltres ens va portar a tornar-ho a provar, a buscar altres llavors i condicions i observar el creixements d’aquests vegetals d’una altra manera, i va funcionar, l’aprenentatge va continuar!



[1] IZQUIERDO, M. SANMARTÍ, N. Cap 1. << Fer>> ciencia a través del llenguatge. Aprendre ciències tot aprenent a escriure ciències. (2007) Barcelona. Edicions 62. Col3lecció Rosa Sensat